A on han anat a parar els nostres diners?
Per què no som els culpables?
Carta de un investigador a Rodrigo Rato (con oferta de trabajo incluida) 09/05/2012
Querido Rodrigo,
Eres mi ídolo. No sé cómo lo has hecho, pero el gobierno está
considerando inyectar 7.000 millones en el banco que
presidías. No es la primera vez que lo consigues: en 2010, el
Estado os prestó 4.500 millones y después os avaló por 27.500
millones más.
Como investigador, te admiro muchísimo: me encantaría tener tu
talento para convencer a los gobiernos de que suelten el parné.
Sólo esos 7.000 millones es más dinero que toda la financiación
para I+D en los Presupuestos Generales del Estado (6.400
millones).
El desastre de Bankia me ha proporcionado una amarga
satisfacción, pues confirma una de mis hipótesis científicas: la
estructura política de nuestro país está podrida hasta las
entrañas. En los consejos de administración de Bankia y sus
corporaciones, estabais todos: Mercedes de la Merced y Manuel
Lamela (PP), Arturo Fernández (vicepresidente de la CEOE), Maria
Enedina Álvarez (ex-diputada PSOE), José Antonio Morán Santín
(IU), José Ricardo Martínez (secretario general de UGT
Madrid),etc.
¡Viva la meritocracia, coño!
No me puedo explicar el fracaso de Bankia: estaba en manos del
más selecto grupo de mentes privilegiadas. No se habían visto
tantos premios Nobel juntos desde la Conferencia Solvay de 1927.
Por bromitas como la de tu banco, este año no vamos a pagar los
premios a los ganadores de la Olimpiada de Física. Empollones,
frikis, cuatro-ojos, pajilleros compulsivos: ¡os lo tenéis bien
merecido! ¿Qué hacéis estudiando física con 17 años? ¡Dedicarse ar
furbol!
En el fondo, mi sarcasmo nace de la envidia. Tú ganaste el año
pasado 2,3 millones de euros. Mi salario es 110 veces
menor. Pero debo reconocer que la diferencia está justificada: yo
sólo estudio las ecuaciones que describen los agujeros negros,
mientras tú creas agujeros negros que ya quisiera la Galaxia de
Andrómeda.
Rodrigo, te escribo porque quiero hacerte una oferta. Ahora que
tienes más tiempo libre, me gustaría que te unieses al grupo de
científicos que luchamos para que la ciencia española no
desaparezca. Tu talento nos vendría fenomenal. Con uno de tus
golpes maestros, nos compramos el CERN, el telescopio Hubble y la
NASA entera. Lo digo en serio: el presupuesto de la NASA para 2012
es de 18.000 millones de dólares. ¡Está a tu alcance!
Por cierto, Rodri, nos vemos este sábado en Sol. Hazme una
perdida cuando llegues, ¿vale?
Un abrazo, crack.
Dr. Alberto Sicilia.
Por encima de las posibilidades ¿de quién?
FRANCISCO PASTOR GUZMÁN -
Castellón - 17/01/2012
Soraya
Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del Gobierno, nos pide a los
españoles "un esfuerzo más". Alberto Fabra Part, presidente de la
Generalitat Valenciana, dice que los valencianos "vivíamos por encima de
nuestras posibilidades".
Trabajo desde hace 14 años en I+D y
desde hace 10 años lo compatibilizo con unas horas semanales de profesor
en la universidad. Me esforcé de niño y adolescente en intentar
aprender, sacar buenas notas y pasarlo bien. Me esforcé en la
universidad para sacar la carrera y pasarlo bien. Me esforcé luego dando
clases particulares y continúo ahora esforzándome en mis dos trabajos.
Hace 10 años, junto a mi pareja, compramos un piso que entraba dentro de
nuestras posibilidades. Ahora, tras 10 años de esfuerzo, hemos ahorrado
el dinero suficiente para pagar lo que nos queda de hipoteca. Llevo
años esforzándome y nunca he vivido por encima de mis posibilidades.
Podía permitirme coches más caros pero no los he comprado, nunca he
pedido un crédito para irme de vacaciones, reformé mi piso cuando tuve
dinero para hacerlo. Me esfuerzo en educar a mis hijos lo mejor posible,
los llevo a la escuela pública y me esfuerzo en la asociación de padres
para ayudar a mejorarla. Cuando mis hijos enferman los llevo a la
sanidad pública y si me queda jarabe en casa le digo al médico que no me
haga una receta que no necesito.
Ahora estoy a punto de quedarme sin trabajo gracias a los
que han vivido "por encima de nuestras posibilidades". Ahora me piden
"un esfuerzo más". Yo siempre he pagado puntualmente la hipoteca y lo
sigo haciendo así que no he hundido a la banca. Yo no he hecho bajar la
Bolsa, no he hundido los mercados, no he inflado la economía, no he
especulado con la vivienda, no he organizado carreras de coches en mi
ciudad, no necesito un aeropuerto sin aviones, no tengo yate para ver la
salida de la Copa América, no he ido nunca a ver la ópera en el Palau
de les Arts. Yo no he deteriorado la escuela ni la sanidad públicas, no
he tenido becas ni subvenciones, no he cobrado nunca el paro ni he
provocado déficit al Estado, la autonomía ni la Seguridad Social. Yo no
conozco a Moody's, Fitch ni Standard & Poor's pero sí conozco a los
que vivieron por encima de mis posibilidades. Yo no les voté, a mí no me
representan.
Soraya, el esfuerzo se lo pides a ellos.
Reflexió
Arran del decret del govern valencià pel qual ens retallen complements, eliminen recolzaments, desdobles, la situació dels interins, etc., la primera reacció nostra va ser decidir llevar tot allò “extra” que hem vingut fent durant moltíssims anys amb il•lusió i que pensàvem que ajudava a prestigiar la nostra faena. No cal explaiar-se ací sobre la opinió que té la societat (pares i mares) dels funcionaris en general, i dels docents en particular. Horrorosa.
Nosaltres créiem que amb les mesures preses pares i mares valorarien tot allò que fem i, per tant, ens recolzarien i acompanyarien en les nostres reivindicacions.
La realitat és que pensen que no ho han de pagar els seus fills, i continúen pensant que treballem poc, que cobrem massa, etc.
Conclusió: El govern valencià ha aconseguit el que volia, que l’opinió pública, pares i mares, continue pensant el que ells volen que pense, i justifique i veja amb bons ulls els retalls i d’altres mesures en un futur.
Si anem sense ells a manifestacions, concentracions, etc., tindrem molta menys força i repercusió. A qui governa li fa més mal que isca tota la comunitat educativa junta que si ix només el professorat.
Proposta:
Històricament, el cos de docents ens impliquem molt en el nostre treball, i en els últims anys són molts els correus, notícies... que posen de manifest la falta de recolzament social i dels governs, que expliquen situacions kafkianes amb les famílies fruit del desprestigi de la nostra faena, i reivindiquen la dignitat d’esta.
Els docents, com que rebem per tots els costats, de l’administració i de pares i mares, ens hem tancat en la nostra parcel•la per “sobreviure”, l’aula, l'únic lloc on ens sentim segurs i no atacats.
Hem de tornar a l’acció. Hem de parlar amb pares i mares i explicar-los com treballem, què fem i com ho fem (no justificar què o com ho fem). Hem de deixar-los entrar i que participen en allò que poden, no en coses didàctiques que ens competen a nosaltres. Però els hem de dir què fem, i prestigiar la nostra faena.
Els pares i mares del segle XXI estan molt preocupats per l’educació dels seus fills, possiblement més que en els anys 70 i 80, perquè saben que si no obtenen una titulació i es despengen, ho tindran més magre que en aquella època; però nosaltres tenim la sensació que venen a inspeccionar, criticar, jutjar allò que fem amb el seu fill/a, i no a col•laborar.
Açò ho hem de capgirar. Hem de parlar, entendre’ns, anar junts.
D’ací al dijous 26, hem de reunir a tots els pares i mares, classe per classe, o a través del Consell Escolar, i:
- explicar tot allò (eixides, excursions, teatre, festivals, dia de la pau, carnestoltes, blogs, revistes, finals de curs, etc, etc,...) que fem “extra” pels seus fills i que hem vingut fent i fem perquè ens creiem la nostra faena i perquè ajuda a educar de forma integral els seus fills en un ensenyament públic i de qualitat, i no per la remuneració, que en 16 anys ha abaixat moltíssim.
- explicar que la conseqüència del “despilfarro” de tants anys d’este govern, és que no paguen les despeses de funcionament dels centres, i que els seus fills poden deixar de fer coses per falta de diners, o que pot arribar un dia en què haurem de posar diners de la butxaca, a banda dels impostos que ja paguem pels serveis públics.
- explicar que han començat a cedir terreny públic (nostre) perquè empresaris construïsquen escoles privades, i no fer així més escoles publiques.
- Explicar que hem reconsiderat les mesures preses fins ara i hem vist que els alumnes no poden “pagar el pato”, però que si no veiem que ens acompanyen en les reivindicacions contra les retallades de l’escola pública, potser minvarà eixa il•lusió per treballar com ho hem vingut fent fins ara.
La idea és anar junts el dia 26 amb pancartes que diguen:
“La comunitat educativa del CEIP X estem totalment en contra de les retallades dutes a terme pel govern valencià”.
I no
“Els docents del CEIP X estem...”
És un bon moment per plantar-se i:
- explicar a pares i mares com ens sentim de poc valorats, i obrir portes de cara a la participació en la vida escolar junts,
- i dir-li al govern valencià el que volem per a l’ensenyament i que retire el decret.
En suport de les manifestacions, voldria afegir que caldrà exigir més responsabilitat a TOTS els partits polítics, perquè uns i altres estan mirant de traure profit de la situació, cadascú a la seua manera. La politització és un fet que es dona ja fa temps en els càrrecs de Sanitat. No podem permetre que els partits polítics juguen a apropiar-se els serveis públics, que haurien d'estar al marge de tot interès econòmic i partidista. No podem deixar-nos fotografiar, ni amb uns ni amb altres, perquè ningú d'ells no ha fet res per millorar la situació des de fa molts anys. No ens podem permetre més retallades de les que ja hem patit, i hem de quedar al marge de qualsevol partit polític que es publicite a costa nostra, desacreditant-nos sempre d'una manera o d'una altra. Per uns serveis públics independents, perquè el poder polític, igual que l'econòmic, no en té mai prou i sempre vol més del que li correspon. No a les retallades, sí a les manifestacions i a la unitat de la comunitat educativa, però el lloc dels polítics no és el carrer. Allí només divideixen i debiliten allò que hauria de ser un clam unitari. La seua obligació és fer els possibles a les cambres corresponents, des d'on ens han d'escoltar.
ResponderEliminarEls polítics semblen haver oblidat que representen el poble, han deixat fer com a presoners que són o còmplices necessaris als poders econòmics. Han oblidat que el poble tenim veu, tal vegada tenim massa veus o tal vegada hem passat massa temps callats.
ResponderEliminarAra en paguem les conseqüències de les aberracions i els desgavells institucionals d’aquests polítics que varen construir una societat capficada en una falsa opulència dels diners fàcils i ràpids, d’unes despeses públiques fonamentades en construir una imatge de luxe que s’ha revelat buida i inútil. Ara ens diuen, ens volen fer creure que els drets es poden retallar com si es tractara d’alguna cosa accessòria. Sembla que la lluita passada, per assolir els drets que ens hem donat amb les lleis, ha de tornar al present i hem de tornar a començar perquè tenim memòria i perquè no volem tindre una societat ignorant. Haurem de recuperar la veu i dir-los que no oblidem que som el poble.